Avui estic desanimada, és un d’aquells dies que no tens ganes de veure ni de saber de ningú, només de dormir, i potser aquesta seria la solució a tots els mals, però no pot ser, perquè animada o desanimada he de complir a la feina.

El meu dia comença ben aviat, a tres quarts de 5 del matí sona el despertador, em llevo, m’arreglo, esmorzo el que bonament puc empassar en aquella hora, agafo el cotxe i a les 6 entro al laboratori. Estic al departament de qualitat d’una empresa d’alimentació que té actuació en varis països, tant europeus com no europeus. Engego els ordinadors, calibro pH-metres, i balances, miro els anàlisis que van quedar pendents del dia anterior, entro al programa que utilitzem i els enllesteixo. Truco a recepció perquè em pugin més mostres, i segueixo analitzant. De tant en tant em truquen desde recepció on estan descarregant la mercaderia perquè rebutgi o autoritzi l’entrada de certs productes que arriben curts de caducitat, he de generar les incidències i penalitzar als proveïdors. També faig comunicats a nivell intern, regional o nacional de problemes k detectem al magatzem o a les cambres frigorífiques i congeladors, bloquejo mercaderia perquè no surti a botiga i si ja ha sortit faig retirada perquè no es vengui. A les 8 puja un company, anem a buscar uns cafès i esmorzem, xerrem una estoneta i a les 8.20 ell torna a la seva feina i jo torno a tancar-me al laboratori. A les 9.30 arriba la responsable. De les 9.30 a les 2 faig el mateix, però estic acompanyada.

A les 2 agafo el cotxe, torno cap a casa, dino, em dutxo, m’arreglo i a les 4 me’n vaig cap al despatx, ja que també faig d’administrativa en un buffet d’advocats. Ja sé que no tenen res a veure les dues feines que faig, la primera és la que està relacionada amb el que he estudiat, i la segona la mantinc perquè ja fa anys que hi sóc (és la típica feina que combines amb els estudis) i ara em sap greu deixar-los penjats. Bé, doncs a les 4.30 arribo, engego l’ordinador, arxivo tot de documents que tinc per damunt de la taula, faig factures pendents, moltes fotocopies i envio faxs. També vaig a correus i a portar documents a altres despatxos si s’escau. A les 7.30 plego, tinc al meu xicot esperant a la porta i anem cap a casa, tret dels dimarts i dijous que vaig a pilates (últimament ja no tant, perquè en aquella hora ja no m’hi veig de cap ull). A quarts de 10 sopem, miro una estoneta la tele o faig tertulia amb els de casa i a kuarts d’11 vaig a fer nones. L’endemà san tornemi.

Tanta rutina comença a marejar-me i més en dies com avui, he descansat poc, estem a finals de setmana i el meu cos ho nota, estic decaiguda i no tinc ganes de fer res. A sobre em trobo malament i el dia no s’acaba mai, quan plegui seré feliç però només em quedaran 9 hores per tornar a començar.

Per els que heu anat seguint els conflictes amb el meu amic, us he de dir que tot i haver-hi hagut algunes novetats, la situació està una mica estancada. Em remuntaré a fa un parell o tres de setmanes, llavors eren les festes del poble i innevitablement ens vam trobar. No hi va haver cap conversa, simplement un hola-adéu provocat per la situació.

Jo anava amb el meu xicot (qui sap tota la història) i ell amb una noia que no havia vist mai. La meva primera reacció, sense comptar la sorpresa inicial (doncs el meu amic no té gaires amistats del gènere femení, menys encara rollos, parelles, etc), va ser la de pensar: tant de bo estiguin junts. Suposo que inconscientment vaig pensar que si estava amb aquella noia ja no hi hauria cap problema entre ell i jo, tret de la mica de decepció que encara sento pel fet que intentés posar-se entre el meu xicot i jo. Quan dic problema em refereixo a la incomoditat que em provocava la situació.

Bé, aquella nit la cosa no va prosperar més. De fet no n’he sabut pràcticament res més fins diumenge a la nit, quan vaig mirar el correu just tornar de València. Resumint, em deia que aquests dies que ens haviem vist no havia sabut que dir-me, ni com reaccionar perque no sap si jo encara estic emprenyada i que no sap gaire bé que fer. Llavors també em va dir que no sap si jo vull que m’expliqui que li va passar amb aquella (així és com ell me l’anomena), i que no sap gaire bé com està. Acaba dient que si algún dia vull fer les paus, que en ell tinc un amic.

Tot plegat em desconcerta una mica, si realment estan junts me’n alegraré per ell i per ella també, perquè a pesar de tot és molt bon noi. Però aquí sorgeix un petit conflicte sota el meu punt de vista: si realment ja està amb una altra noia, significa que el que podia “sentir” per mi no era res de l’altre món. Aleshores perquè m’ho va dir? pk va provocar tota aquesta situació? Estavem molt bé com amics..

En fi, li vaig respondre el mail dient-li que no estava emprenyada, sinó una mica molesta. I que si estava amb una noia me’n alegrava molt. Que ja ens posaríem al día i que li anés bé.

Avui a la tarda li he enviat un sms dient-li que estava conectada per si volia parlar (de moment, a la cara no en tinc ganes), però no ha pogut ser. En fi, si mai vol xerrar ja m’ho farà saber, no tinc ganes d’anar-l’hi darrera. I qui sap, potser el millor és simplement deixar que el temps passi i que sigui ell qui digui si es refà l’amistat o no, potser ni tan sols se’n ha de parlar.

Perdoneu la meva absència de tants dies, no ho vaig explicar, però he estat fora per feina. Fa poquet que he començat a treballar en una empresa nova i em van enviar a fer la formació a València. El meu xicot em va acompanyar i així vam aprofitar per fer una mica de turisme, cap dels dos haviem estat mai per terres valencianes i aquesta setmaneta ens l’hem pres com unes semi-vacancetes.

L’experiència va ser molt bona. Jo feia les meves 8 hores reglamentàries de feina i quan plegava ja tenia al meu xicot esperant-me amb el cotxe a la porta, em duia a l’hotel, una dutxeta ràpida i cap a visitar diferents racons de la ciutat. Vam anar a prendre una horxata al centre, ens vam deixar caure per la ciutat de les ciències, vam passejar per parcs i jardins, vam fer sopars romàntics i en definitiva vam riure i disfrutar molt.

I no res, a veure si poc a poc torno a agafar el ritme i em deixo caure més per aqui. Una abraçada a tots aquells que m’heu anat llegint

En relació amb el meu post anterior, sembla que finalment el noi ho va entendre. Vaig demanar-li distància i fa pràcticament 1 setmana que no en se res. De moment encara no el trobo a faltar, la situació estava molt viciada i m’havia arribat a agobiar.

Però ahir me’l vaig trobar casualment pel carrer, vam creuar 4 paraules, més aviat amb l’amic que l’acompanyava que amb ell i vaig marxar. Em va donar la sensació que em mirava, potser esperava alguna cosa més per part meva. Suposo que hagués volgut parlar, però aquell no era el lloc ni el moment. M’imagino que tard o d’hora haurem de reobrir el tema, tampoc podem deixar de parlar-nos per això. Però encara no és el moment. Jo segueixo dolguda i incòmoda amb la situació i no crec que sigui bo remenar-ho si encara crema.

Em preocupa una mica trobar-me’l aquests dies, són festes majors i molt probablement coincidirem en algun lloc. No voldria fer partícep de la situació a terceres persones, tot i que a hores d’ara m’imagino que ja ho saben. No m’agrada com ha anat tot plegat, suposo que a mesura que passi el temps podré valorar més fredament la situació, i si realment n’he fet un gra massa, doncs intentar solventar-ho. Però de moment no és el cas, per ara agraeixo aquesta distància.

Perquè has de buscar tres peus al gat? Quan em vas dir que t’agradava em va sorprendre, no el fet que poguéssis sentir alguna cosa per mi, sinó el fet que m’ho diguéssis. És normal que la situació m’incomodi una mica, em conec i sé que no puc actuar de la mateixa manera amb tu, no et vull explicar segons quines coses ni puc comportar-me com sempre. De tot plegat, el que m’ha dolgut més és que t’hagis muntat la pel·lícula de que aquesta incomoditat ve derivada per un possible sentiment cap tu! Però què m’estas dient?! Em coneixes bé, fa cinc anys que estic amb la meva parella, saps que per mi ell és el més important, que és la meva vida i ens estem plantejant provar de viure junts. Tu mateix m’has dit moltíssimes vegades que se’m veu molt enamorada, i realment et confirmo que és així. Amb què em surts ara?! Ho sento, però no! No m’he plantejat MAI deixar a la meva parella i menys per tu. Sona molt brusc, però tu no entens subtileses. No m’agrades, no ets el meu tipus, m’agobies, deixa’m estar. T’ho he de dir més clar?!

L’altre dia vaig rebre un mail que hem va fer molta gràcia. Us el transcric tal qual i en castellà per no alterar el sentit del text

Las mujeres somos víctimas de un complot urdido por mentes perversas que se
reúnen en un lugar secreto y deciden lo que ellos llaman ‘tendencias de moda’. ¿Quiénes son? ¿Cómo lo hacen?
Yo me imagino que llega Paco Rabanne y dice:
- ‘Veo, veo que este año se va a llevar el azul petróleo’.
Y saltan a dúo Victorio y Lucchino:
- ‘Eso, eso. Y los jerséis sin mangas, pero de cuello alto, ¡y que se
jodan!’.
¡Y date por jodida! Porque la moda no es una industria. ¡Es una secta
dirigida por maricones!
Y de esos seres que nos odian ¿qué podemos esperar?… Si nos hacen ir con estos pantalones que se abrochan en la rabadilla y nos hacen creer que vamos bien (Creo que lo hacen para que luzcamos esos ridículos tangas que tanto molestan). O con esos otros pantalones de pata larga que van limpiando las aceras.
¿Ustedes saben lo que son las fashion victims? Son las mujeres que han
caído en sus redes y ya no pueden escapar. Esas que cuando se acercan a un
escaparate, oyen voces en su cabeza: ‘El poder de la moda te obliga’, ‘el
poder de Dior te gobierna’.
Realmente, yo me dí cuenta del poder que tiene esta secta cuando intenté
comprarme un vestido rojo. Parece fácil, ¿verdad? Un vestido rojo. Pues no.
¡Porque las tiendas están en el ajo! Son las representantes de Dior en la
tierra. Y, claro, llego yo, y le digo a la dependienta:
- Buscaba un vestido rojo.
Y me suelta:
- ¿Rojo? Este año no viene nada en rojo. Este año viene el azul petróleo.
- ¿Y eso rojo de ahí?
- Eso es la funda del extintor, pero si quieres te la saco.
¡Así es como empiezan las sectas: anulando tu voluntad! Porque, de repente,
me veo diciendo:
- Vale, sácame uno azul petróleo de la 38.
Y, en ese momento, la dependienta me mira como se mira un Fiat Panda desde un todoterreno:
- ¿La 38? Tú estarás entre la 40 y la 42.
Claro, yo la miré a ella como diciendo: ‘Y tu estarás entre gilipollas y
tonta del culo’
Pero le dije:
- Perdona, yo soy una 38.
- No, si ya. Pero es que este año viene la 38 ceñida, ¿sabes?
Y es que ese es el segundo paso de la estrategia de la secta. Disminuir tu
autoestima para poder dominarte mejor. Ahí, yo dije:
- Con esto no me pillan. ¡Yo me pruebo la 38 aunque me la tenga que meter a
rosca!
Y, claro, te miras al espejo y ves lo que ves. Una morcilla. Una morcilla
azul petróleo.
Y digo yo: si en todo el mundo un metro es un metro y un kilo es un kilo,
¿por que la talla 38 no es siempre la talla 38? Tú vas al Carrefour y la
talla 38 se la puede poner King África y, sin embargo, te vas a Versace y
la 38 no se la pone ni Melody.
Total, que hice lo que hacemos todas: llevármelo. Si, porque pensé lo que
pensamos todas: ‘Así me obligo a adelgazar’. ‘Me obligo a adelgazar.’
¿Seremos idiotas? A las dos semanas te estás obligando a regalárselo a tu
sobrina. ¡Es como comprarte unos zapatos del 34 para obligarte a que te
encoja el pie!
Pero es que ese es otro de los síntomas de que estás entrando en la secta:
someterte voluntariamente al sufrimiento físico. Aunque, a veces, cuando
todavía no estás abducida del todo, consigues tener un momento de lucidez y
decir: ‘No, no me lo llevo’. Y, entonces, esa enviada del mal que es la
dependienta te dice la frase definitiva:
- Llévatelo, no seas boba, ¡que lo puedes devolver!
¡Y lo compramos! Como lo puedes devolver… Eso es como comerte un trozo de moqueta: ¡como lo puedes devolver!
Así que volví a casa con mi vestido azul petróleo de la 38. Me lo pongo y
le pregunto a mi marido:
- ¿Como me queda?
- Pequeño.
- ¿Si? ¿Me marca mucho?
- Te va a hacer llagas.
Ahí me dije: ‘Tere, modérate. Esta es otra prueba. La secta de la moda
quiere que rompas lazos con tu entorno’. ‘¡No, no van a poder conmigo!’. Me
lancé a la calle y no paré hasta que encontré el único vestido rojo que
quedaba en toda la ciudad.
Cuando lo vi, dije: ‘¡Me lo compro! ¡Que le den a Paco Rabanne. Y que
Victorio le dé a Lucchino!’
¡Ja! Y salí de la tienda triunfante, con mi vestido rojo. Pero la alegría
me duró dos escaparates. Es algo que nos pasa a todas las mujeres.
De repente, se te viene el mundo encima: ‘Coño, ¿y qué hago yo con un
vestido rojo, si este año lo que se lleva es el azul petróleo?’
Oye, que no pude pegar ojo en toda la noche. Tuve unas pesadillas…
Estaba yo en una misa negra, atada de pies y manos, y los grandes gurús de
la moda, rodeándome como en Poltergeist: ‘Tereee. Veeen hacia el
glamouuuuur.’
Total, que me desperté, empapada en sudor y dije: ‘¡Vale, esta bien! ¡Me
rindo!’ Me unté entera con vaselina para que me entrara el traje, y me
presenté en la boda de mi amiga Jessi, vestida de azul petróleo. Cuando
llegué a la iglesia me encontré con que íbamos todas iguales…
Allí había más azul petróleo que en una playa del golfo Pérsico. Ahí te das
cuenta de que te han captado, has entrado en la secta, y a partir de ese
momento honrarás a Victorio y a Lucchino, no nombrarás a Chanel en vano y
amarás a Dior sobre todas las cosas.
PD.¿Alguién me puede explicar que coño es el color ‘azul petróleo’?? Tarde
siglos en comprender que las cosas pueden ser de color buganvilla, no me
jodais ahora con el petróleo, por favor!! El petróleo es negro como los
cojones de un grillo!! (y perdón por la expresión…)

L’home més savi que he conegut mai, Fermín Romero de Torres, m’havia explicat en una ocasió que no hi havia en la vida cap experiència comparable a la primera vegada que un despulla una dona. Savi com era, no m’havia enganyat pas, però tampoc no m’havia dit tota la veritat. No m’havia dit res d’aquell estrany estremiment de mans que feia que cada botó, cada cremallera, es convertís en una feina de titans. Res no m’havia dit, tampoc, d’aquell encís de pell pàl·lida i tremolosa, d’aquell primer frec de llavis ni d’aquell miratge que semblava que cremava a cada porus de la pell. No me’n va explicar res, perquè sabia que el miracle només passava un cop i que, quan s’esdevenia, parlava un llenguatge de secrets que, a penes es desvelaven, fugien per sempre.

L’Ombra del Vent - Carlos Ruiz Zafón

Aquests dies, com la majoria d’estudiants del planeta estic en època d’exàmens. Exactament en la meva última època d’exàmens (si tot va bé, es clar). El cas és que la setmana passada vaig fer l’exàmen d’una assignatura pendent de primer. De l’única assignatura pendent, ja sabeu, la meva creu, la que odies a mort i que no veus mai el moment de treure-te-la del damunt, la que persisteix innamobible marcant un insuficient al teu expedient acadèmic. No obstant,  aquesta vegada, inclús dies abans del dia X tenia el pressentiment que aquest cop era el bò. Que després de tres anys arrossegant aquest pes per fi me’l treuria del damunt, a la tercera havia de ser la vençuda no? Doncs bé, avui al mati m’he despertat tota sobresaltada!  Resulta que em sembla que no hi vaig posar el nom!!!! Com puc ser tant gafe??? No m’havia passat mai això! Ja veureu com ara estarà aprovat i al no tenir el nom, la profe no m’avaluarà i me’l farà repetir! Sóc burra!!!

Un altre vespre que t’he de dir adéu… un altre dia que he de veure com t’allunyes de mi. L’últim record teu és el d’un bes ràpid i calent instants abans que agaféssis el tren. Una última mirada, l’escalfor d’un t’estimo entrellegit dels teus llavis i la tristesa de tornar a estar sola. Una altra setmana sabent que seguim junts a pesar de la distància, desitjant que arribi la nit perquè en els meus somnis tornis a mi, sentint la teva olor entre els meus llençols i intentant allargar-la fins que puguis tornar a impregnar-los. Només tres setmanes, tres setmanes per tornar-te a tenir entre els meus braços i no tornar-me a separar de tu. T’enyoro…

Sembla extrany com el temps pot influenciar en l’estat d’ànim de les persones. Diuen que dies de fortes ventades i grans temporals es produeixen més assassinats que en altres èpoques. El mateix passa amb les nits de lluna plena. No sé quina mena de força sobrenatural cobreix el cel durant aquestes nits per provocar tals situacions. Jo no sé gaire sobre el tema, tampoc sé si hi ha cap argument científic que ho expliqui, però pensant-ho fredament fa por.

Abans d’ahir van apunyalar mortalment a un noi molt aprop de casa meva, no hi ha res que pugui justificar un acte tan brutal com aquest, i és molt fort que quan ens ho expliquen ja no ens sobti desmesuradament. No sé pas on arribarem, la gent es passeja amb ganivets de cuina a la bossa, i per una simple mirada te’l pots trobar encastat al cor.  Jo no sé si la nit de dissabte hi havia lluna plena, si feia vent o plovia, el que si que és cert, és que hi ha un pobre noi al que li han arrabassat el més preciat que tenia, el dret a la vida. Senyors, això no ens hauria de deixar indiferents.