Avui he arribat molt activa a treballar, fins i tot estava decidida a anar a correus a enviar 10 o 12 burofaxs que tinc pendents, cosa que has de fer tant bon punt arribes a la feina, quan la cua de correus no arriba a les escales i pregar a tots els Déus haguts i per haver per que et toqui la funcionària “simpàtica” i que no et fulmini amb la mirada només obrir la boca per dir: burofaxs, amb acús de rebuda i certificació… (ho dius amb la boca petita, evitant mirar-la als ulls i guardant una distància prudencial amb la persona de darrera el taulell, no es donés el cas que et saltés a la iugular (no sé si s’escriu així).

Això de correus es mereixeria un post apart, no entenc d’on treuen les treballadores aquella persimònia que les caracteritza. Ei, i que tan és que hi hagi una sola persona esperant com un centenar, elles no minvaran el ritme, potser no han après que l’ésser humà té la capacitat de treballar a diferents velocitats. N’hi ha una que em fa molta gràcia, bé la veritat és què em treu de polleguera, es passa la tarda mirant-se les ungles! No, però la senyora s’hi esforça eh, que se les mira i remira tot atenent al públic, això si, per enviar una trista carta certíficada t’hi pots tirar 20 minuts, més d’un dia he estat temptada de treure’m la llima del bolso i polir-les’hi jo!

Una altra cosa habitual és la ferum que desprèn la sala, obres la porta i penses: bé, decididament, he arribat. Tot i que ben pensat tampoc és d’extranyar tenint en compte la calor que hi fa (per mi que tot l’any tenen conectada la calefacció, possiblement la lentitud de les empleades ve derivat indirectament per això, la persimònia és una tàctica per no suar!) i per la gran multitud de gent que espera pacientment (i no tant pacientment) a ser atesos.

Tampoc acabo d’entendre perquè les treballadores (altrament dit dones de darrera el taulell) parlen a crits i vocalitzant extremadament quan un estranger no entèn el que els diu, que jo penso: aviam, és de fora, però no sord ni tonto. Però res, elles amb lo seu.

Ben mirat, veus i sents coses ben extranyes, xerres amb uns i altres, escoltes dissimuladament converses alienes, com que quan hi vas pots restar-hi tota la tarda tens temps per fer vida social i tot. Oh, jo estic segura que més d’una parella n’ha sortit. En fi, demà a la tarda ja tinc plans, algú s’hi apunta amb mi?

Cada vegada és més difícil restar al teu costat, no sé que penses, que vols dels que t’envoltem. Actúes d’una manera que no reconec, i se que moltes coses de les que dius no les penses realment. Ja res és com abans, he passat de ser la teva amiga, protectora, confident, companya de jocs a ser el blanc perfecte pels teus crits, ira i frustració…

Tot plegat em fa mal. Ets una part de mi, i sento que t’estas perdent. Cada gest de menyspreu, cada paraula enverinada que em llences se’m clava molt endins fent que la ferida no pugui deixar de sagnar. No entenc d’on has tret tant de rancor, ja no se com tractar-te, se que faci el que faci no estarà bé, per tu mai ho està. Tot això m’anul·la i fa que estigui incòmoda amb tu. No vull que sigui així, t’estimo, però estic tensa i intranquila quan ets aprop. Estic trista i angoixada, no se què fer, ni com reaccionar ni com parlar-te. Només se que et trobo a faltar…

L’altre dia em van oferir un ascens a la feina. L’oferta implica un canvi de residència, ja que hauria d’anar a treballar a Barcelona, això no suposaria cap problema, perquè el meu xicot està allà i ja teniem intencions d’instal·lar-nos’hi en pic poguéssim.

Si ho accepto passaria a ser la responsable del departament de qualitat, ara sóc analista. Tindria 4 o 5 (potser més) persones al meu càrrec i la feina a desenvolupar seria molt més variada que el que faig actualment. La veritat és que em faria molta ilusió, sé que els inicis seríen complicats, que potser no m’adaptaria, o fins i tot podria ser que la feina m’anés gran, però estic orgullosa de que hagin pensat en mi.

Encara no tinc res decidit, tot depèn de l’oferta econòmica que em facin. Suposo que al llarg d’aquesta setmana sabré més coses, de moment només fantasiejo amb la idea d’un futur de color rosa.

Amb el meu amic les coses no han millorat gaire. Fa uns tres mesos que no ens veiem, estic dolguda i tot plegat em sap greu. Intento no pensar-hi massa, perquè la veritat és que si ho faig m’entristeixo i fins i tot em poso de mal humor.

Es veu que el que fós que va tenir amb aquella noia ja s’ha acabat. Ella és d’Estats Units i amb l’arribada del setembre va tornar a la seva terra. Pel que sé, els dos sabien que era només un joc, una forma de divertir-se mentre ella fos aqui, i que quan ella marxés doncs s’acabaria. El cas és que pel que sé ell s’ha quedat una mica tocat. Aprofitant això, vaig pensar que seria un bon moment per intentar parlar amb ell. Li vaig enviar un missatge preguntant-li com estava i fent-li saber que a pesar de potser no ser la persona més indicada, si mai necessitava parlar amb algú que comptés amb mi. Més tard em va escriure un mail i quan jo li contestava em va obrir conversa pel messenger. Em va explicar que estava una mica dolgut amb la noia, no tant pel fet que hagués marxat, perquè això ja ho savia d’entrada que pasaria, sinó perquè des de que ella havia marxat que no n’havia sabut res més. Ni trucades, ni missatges, ni messenger, pràcticament res. Suposo que en el seu ego interior li va doldre que fos només un joc, tot i que les bases estaven clares des d’un inici. Vam estar xerrant una estona, però no li vaig treure el tema sobre el que jo realment volia parlar, no ho vaig considerar oportú. Des d’aquell dia no n’he sabut res més. He intentat contactar amb ell sense èxit. Bé, només una vegada. Però ja n’he tingut prou.

Avui la meva germana ha dit d’anar a sopar uns quants, entre ells aquest noi, però la veritat és que no em ve gens de gust anar-hi, em fa molta malicia tot plegat. Abans que tot això passés erem molt amics, parlavem gairebé a diari i ens veiem sovint. Ara començo a pensar que tot va ser una mica farça, que tota aquesta amistat només estava motivada pels seus sentiments vers mi. I sento que ara ja ho hem fet massa gran com per tornar a començar.

Després d’un grapat de dies sense escriure us he de dir que he tornat. Perdoneu els que m’anaveu llegint de forma més o menys habitual, vaig haver de fer una pausa a la meva vida per tornar a començar amb ganes i una micona més animada.

L’estiu ha passat depressa, de fet ha estat un vist i no vist. Però n’estic contenta. L’inici va ser força estressant, estava desanimada i agobiada. Fins que vaig descobrir que de vegades, la solució per no parar boja tan sols és pitjar el fre durant uns instants. Aleshores el món s’atura al teu voltant, i tens temps…temps per pensar, per decidir, per respirar, per viure… Tots tenim un límit, és qüestió de no sobrepassar-lo.

Ara ja torno a anar de vòlit, és meitat setembre, les vacances s’han acabat. Torno a treballar 11 hores diàries, dormo poc, però de moment ho porto bé. Sé que aquest cop sabré parar a temps, quan el cansament em venci i no pugui més deixaré la feina de la tarda. Mentrestant ho compagino.

Gràcies a tots els que m’heu anat deixant comentaris de suport i també al meu tresor, qui sempre ha estat aqui.

Avui estic desanimada, és un d’aquells dies que no tens ganes de veure ni de saber de ningú, només de dormir, i potser aquesta seria la solució a tots els mals, però no pot ser, perquè animada o desanimada he de complir a la feina.

El meu dia comença ben aviat, a tres quarts de 5 del matí sona el despertador, em llevo, m’arreglo, esmorzo el que bonament puc empassar en aquella hora, agafo el cotxe i a les 6 entro al laboratori. Estic al departament de qualitat d’una empresa d’alimentació que té actuació en varis països, tant europeus com no europeus. Engego els ordinadors, calibro pH-metres, i balances, miro els anàlisis que van quedar pendents del dia anterior, entro al programa que utilitzem i els enllesteixo. Truco a recepció perquè em pugin més mostres, i segueixo analitzant. De tant en tant em truquen desde recepció on estan descarregant la mercaderia perquè rebutgi o autoritzi l’entrada de certs productes que arriben curts de caducitat, he de generar les incidències i penalitzar als proveïdors. També faig comunicats a nivell intern, regional o nacional de problemes k detectem al magatzem o a les cambres frigorífiques i congeladors, bloquejo mercaderia perquè no surti a botiga i si ja ha sortit faig retirada perquè no es vengui. A les 8 puja un company, anem a buscar uns cafès i esmorzem, xerrem una estoneta i a les 8.20 ell torna a la seva feina i jo torno a tancar-me al laboratori. A les 9.30 arriba la responsable. De les 9.30 a les 2 faig el mateix, però estic acompanyada.

A les 2 agafo el cotxe, torno cap a casa, dino, em dutxo, m’arreglo i a les 4 me’n vaig cap al despatx, ja que també faig d’administrativa en un buffet d’advocats. Ja sé que no tenen res a veure les dues feines que faig, la primera és la que està relacionada amb el que he estudiat, i la segona la mantinc perquè ja fa anys que hi sóc (és la típica feina que combines amb els estudis) i ara em sap greu deixar-los penjats. Bé, doncs a les 4.30 arribo, engego l’ordinador, arxivo tot de documents que tinc per damunt de la taula, faig factures pendents, moltes fotocopies i envio faxs. També vaig a correus i a portar documents a altres despatxos si s’escau. A les 7.30 plego, tinc al meu xicot esperant a la porta i anem cap a casa, tret dels dimarts i dijous que vaig a pilates (últimament ja no tant, perquè en aquella hora ja no m’hi veig de cap ull). A quarts de 10 sopem, miro una estoneta la tele o faig tertulia amb els de casa i a kuarts d’11 vaig a fer nones. L’endemà san tornemi.

Tanta rutina comença a marejar-me i més en dies com avui, he descansat poc, estem a finals de setmana i el meu cos ho nota, estic decaiguda i no tinc ganes de fer res. A sobre em trobo malament i el dia no s’acaba mai, quan plegui seré feliç però només em quedaran 9 hores per tornar a començar.

Per els que heu anat seguint els conflictes amb el meu amic, us he de dir que tot i haver-hi hagut algunes novetats, la situació està una mica estancada. Em remuntaré a fa un parell o tres de setmanes, llavors eren les festes del poble i innevitablement ens vam trobar. No hi va haver cap conversa, simplement un hola-adéu provocat per la situació.

Jo anava amb el meu xicot (qui sap tota la història) i ell amb una noia que no havia vist mai. La meva primera reacció, sense comptar la sorpresa inicial (doncs el meu amic no té gaires amistats del gènere femení, menys encara rollos, parelles, etc), va ser la de pensar: tant de bo estiguin junts. Suposo que inconscientment vaig pensar que si estava amb aquella noia ja no hi hauria cap problema entre ell i jo, tret de la mica de decepció que encara sento pel fet que intentés posar-se entre el meu xicot i jo. Quan dic problema em refereixo a la incomoditat que em provocava la situació.

Bé, aquella nit la cosa no va prosperar més. De fet no n’he sabut pràcticament res més fins diumenge a la nit, quan vaig mirar el correu just tornar de València. Resumint, em deia que aquests dies que ens haviem vist no havia sabut que dir-me, ni com reaccionar perque no sap si jo encara estic emprenyada i que no sap gaire bé que fer. Llavors també em va dir que no sap si jo vull que m’expliqui que li va passar amb aquella (així és com ell me l’anomena), i que no sap gaire bé com està. Acaba dient que si algún dia vull fer les paus, que en ell tinc un amic.

Tot plegat em desconcerta una mica, si realment estan junts me’n alegraré per ell i per ella també, perquè a pesar de tot és molt bon noi. Però aquí sorgeix un petit conflicte sota el meu punt de vista: si realment ja està amb una altra noia, significa que el que podia “sentir” per mi no era res de l’altre món. Aleshores perquè m’ho va dir? pk va provocar tota aquesta situació? Estavem molt bé com amics..

En fi, li vaig respondre el mail dient-li que no estava emprenyada, sinó una mica molesta. I que si estava amb una noia me’n alegrava molt. Que ja ens posaríem al día i que li anés bé.

Avui a la tarda li he enviat un sms dient-li que estava conectada per si volia parlar (de moment, a la cara no en tinc ganes), però no ha pogut ser. En fi, si mai vol xerrar ja m’ho farà saber, no tinc ganes d’anar-l’hi darrera. I qui sap, potser el millor és simplement deixar que el temps passi i que sigui ell qui digui si es refà l’amistat o no, potser ni tan sols se’n ha de parlar.

Perdoneu la meva absència de tants dies, no ho vaig explicar, però he estat fora per feina. Fa poquet que he començat a treballar en una empresa nova i em van enviar a fer la formació a València. El meu xicot em va acompanyar i així vam aprofitar per fer una mica de turisme, cap dels dos haviem estat mai per terres valencianes i aquesta setmaneta ens l’hem pres com unes semi-vacancetes.

L’experiència va ser molt bona. Jo feia les meves 8 hores reglamentàries de feina i quan plegava ja tenia al meu xicot esperant-me amb el cotxe a la porta, em duia a l’hotel, una dutxeta ràpida i cap a visitar diferents racons de la ciutat. Vam anar a prendre una horxata al centre, ens vam deixar caure per la ciutat de les ciències, vam passejar per parcs i jardins, vam fer sopars romàntics i en definitiva vam riure i disfrutar molt.

I no res, a veure si poc a poc torno a agafar el ritme i em deixo caure més per aqui. Una abraçada a tots aquells que m’heu anat llegint

En relació amb el meu post anterior, sembla que finalment el noi ho va entendre. Vaig demanar-li distància i fa pràcticament 1 setmana que no en se res. De moment encara no el trobo a faltar, la situació estava molt viciada i m’havia arribat a agobiar.

Però ahir me’l vaig trobar casualment pel carrer, vam creuar 4 paraules, més aviat amb l’amic que l’acompanyava que amb ell i vaig marxar. Em va donar la sensació que em mirava, potser esperava alguna cosa més per part meva. Suposo que hagués volgut parlar, però aquell no era el lloc ni el moment. M’imagino que tard o d’hora haurem de reobrir el tema, tampoc podem deixar de parlar-nos per això. Però encara no és el moment. Jo segueixo dolguda i incòmoda amb la situació i no crec que sigui bo remenar-ho si encara crema.

Em preocupa una mica trobar-me’l aquests dies, són festes majors i molt probablement coincidirem en algun lloc. No voldria fer partícep de la situació a terceres persones, tot i que a hores d’ara m’imagino que ja ho saben. No m’agrada com ha anat tot plegat, suposo que a mesura que passi el temps podré valorar més fredament la situació, i si realment n’he fet un gra massa, doncs intentar solventar-ho. Però de moment no és el cas, per ara agraeixo aquesta distància.

Perquè has de buscar tres peus al gat? Quan em vas dir que t’agradava em va sorprendre, no el fet que poguéssis sentir alguna cosa per mi, sinó el fet que m’ho diguéssis. És normal que la situació m’incomodi una mica, em conec i sé que no puc actuar de la mateixa manera amb tu, no et vull explicar segons quines coses ni puc comportar-me com sempre. De tot plegat, el que m’ha dolgut més és que t’hagis muntat la pel·lícula de que aquesta incomoditat ve derivada per un possible sentiment cap tu! Però què m’estas dient?! Em coneixes bé, fa cinc anys que estic amb la meva parella, saps que per mi ell és el més important, que és la meva vida i ens estem plantejant provar de viure junts. Tu mateix m’has dit moltíssimes vegades que se’m veu molt enamorada, i realment et confirmo que és així. Amb què em surts ara?! Ho sento, però no! No m’he plantejat MAI deixar a la meva parella i menys per tu. Sona molt brusc, però tu no entens subtileses. No m’agrades, no ets el meu tipus, m’agobies, deixa’m estar. T’ho he de dir més clar?!