En relació amb el meu post anterior, sembla que finalment el noi ho va entendre. Vaig demanar-li distància i fa pràcticament 1 setmana que no en se res. De moment encara no el trobo a faltar, la situació estava molt viciada i m’havia arribat a agobiar.

Però ahir me’l vaig trobar casualment pel carrer, vam creuar 4 paraules, més aviat amb l’amic que l’acompanyava que amb ell i vaig marxar. Em va donar la sensació que em mirava, potser esperava alguna cosa més per part meva. Suposo que hagués volgut parlar, però aquell no era el lloc ni el moment. M’imagino que tard o d’hora haurem de reobrir el tema, tampoc podem deixar de parlar-nos per això. Però encara no és el moment. Jo segueixo dolguda i incòmoda amb la situació i no crec que sigui bo remenar-ho si encara crema.

Em preocupa una mica trobar-me’l aquests dies, són festes majors i molt probablement coincidirem en algun lloc. No voldria fer partícep de la situació a terceres persones, tot i que a hores d’ara m’imagino que ja ho saben. No m’agrada com ha anat tot plegat, suposo que a mesura que passi el temps podré valorar més fredament la situació, i si realment n’he fet un gra massa, doncs intentar solventar-ho. Però de moment no és el cas, per ara agraeixo aquesta distància.