Cada vegada és més difícil restar al teu costat, no sé que penses, que vols dels que t’envoltem. Actúes d’una manera que no reconec, i se que moltes coses de les que dius no les penses realment. Ja res és com abans, he passat de ser la teva amiga, protectora, confident, companya de jocs a ser el blanc perfecte pels teus crits, ira i frustració…

Tot plegat em fa mal. Ets una part de mi, i sento que t’estas perdent. Cada gest de menyspreu, cada paraula enverinada que em llences se’m clava molt endins fent que la ferida no pugui deixar de sagnar. No entenc d’on has tret tant de rancor, ja no se com tractar-te, se que faci el que faci no estarà bé, per tu mai ho està. Tot això m’anul·la i fa que estigui incòmoda amb tu. No vull que sigui així, t’estimo, però estic tensa i intranquila quan ets aprop. Estic trista i angoixada, no se què fer, ni com reaccionar ni com parlar-te. Només se que et trobo a faltar…