Amb el meu amic les coses no han millorat gaire. Fa uns tres mesos que no ens veiem, estic dolguda i tot plegat em sap greu. Intento no pensar-hi massa, perquè la veritat és que si ho faig m’entristeixo i fins i tot em poso de mal humor.

Es veu que el que fós que va tenir amb aquella noia ja s’ha acabat. Ella és d’Estats Units i amb l’arribada del setembre va tornar a la seva terra. Pel que sé, els dos sabien que era només un joc, una forma de divertir-se mentre ella fos aqui, i que quan ella marxés doncs s’acabaria. El cas és que pel que sé ell s’ha quedat una mica tocat. Aprofitant això, vaig pensar que seria un bon moment per intentar parlar amb ell. Li vaig enviar un missatge preguntant-li com estava i fent-li saber que a pesar de potser no ser la persona més indicada, si mai necessitava parlar amb algú que comptés amb mi. Més tard em va escriure un mail i quan jo li contestava em va obrir conversa pel messenger. Em va explicar que estava una mica dolgut amb la noia, no tant pel fet que hagués marxat, perquè això ja ho savia d’entrada que pasaria, sinó perquè des de que ella havia marxat que no n’havia sabut res més. Ni trucades, ni missatges, ni messenger, pràcticament res. Suposo que en el seu ego interior li va doldre que fos només un joc, tot i que les bases estaven clares des d’un inici. Vam estar xerrant una estona, però no li vaig treure el tema sobre el que jo realment volia parlar, no ho vaig considerar oportú. Des d’aquell dia no n’he sabut res més. He intentat contactar amb ell sense èxit. Bé, només una vegada. Però ja n’he tingut prou.

Avui la meva germana ha dit d’anar a sopar uns quants, entre ells aquest noi, però la veritat és que no em ve gens de gust anar-hi, em fa molta malicia tot plegat. Abans que tot això passés erem molt amics, parlavem gairebé a diari i ens veiem sovint. Ara començo a pensar que tot va ser una mica farça, que tota aquesta amistat només estava motivada pels seus sentiments vers mi. I sento que ara ja ho hem fet massa gran com per tornar a començar.

Per els que heu anat seguint els conflictes amb el meu amic, us he de dir que tot i haver-hi hagut algunes novetats, la situació està una mica estancada. Em remuntaré a fa un parell o tres de setmanes, llavors eren les festes del poble i innevitablement ens vam trobar. No hi va haver cap conversa, simplement un hola-adéu provocat per la situació.

Jo anava amb el meu xicot (qui sap tota la història) i ell amb una noia que no havia vist mai. La meva primera reacció, sense comptar la sorpresa inicial (doncs el meu amic no té gaires amistats del gènere femení, menys encara rollos, parelles, etc), va ser la de pensar: tant de bo estiguin junts. Suposo que inconscientment vaig pensar que si estava amb aquella noia ja no hi hauria cap problema entre ell i jo, tret de la mica de decepció que encara sento pel fet que intentés posar-se entre el meu xicot i jo. Quan dic problema em refereixo a la incomoditat que em provocava la situació.

Bé, aquella nit la cosa no va prosperar més. De fet no n’he sabut pràcticament res més fins diumenge a la nit, quan vaig mirar el correu just tornar de València. Resumint, em deia que aquests dies que ens haviem vist no havia sabut que dir-me, ni com reaccionar perque no sap si jo encara estic emprenyada i que no sap gaire bé que fer. Llavors també em va dir que no sap si jo vull que m’expliqui que li va passar amb aquella (així és com ell me l’anomena), i que no sap gaire bé com està. Acaba dient que si algún dia vull fer les paus, que en ell tinc un amic.

Tot plegat em desconcerta una mica, si realment estan junts me’n alegraré per ell i per ella també, perquè a pesar de tot és molt bon noi. Però aquí sorgeix un petit conflicte sota el meu punt de vista: si realment ja està amb una altra noia, significa que el que podia “sentir” per mi no era res de l’altre món. Aleshores perquè m’ho va dir? pk va provocar tota aquesta situació? Estavem molt bé com amics..

En fi, li vaig respondre el mail dient-li que no estava emprenyada, sinó una mica molesta. I que si estava amb una noia me’n alegrava molt. Que ja ens posaríem al día i que li anés bé.

Avui a la tarda li he enviat un sms dient-li que estava conectada per si volia parlar (de moment, a la cara no en tinc ganes), però no ha pogut ser. En fi, si mai vol xerrar ja m’ho farà saber, no tinc ganes d’anar-l’hi darrera. I qui sap, potser el millor és simplement deixar que el temps passi i que sigui ell qui digui si es refà l’amistat o no, potser ni tan sols se’n ha de parlar.

En relació amb el meu post anterior, sembla que finalment el noi ho va entendre. Vaig demanar-li distància i fa pràcticament 1 setmana que no en se res. De moment encara no el trobo a faltar, la situació estava molt viciada i m’havia arribat a agobiar.

Però ahir me’l vaig trobar casualment pel carrer, vam creuar 4 paraules, més aviat amb l’amic que l’acompanyava que amb ell i vaig marxar. Em va donar la sensació que em mirava, potser esperava alguna cosa més per part meva. Suposo que hagués volgut parlar, però aquell no era el lloc ni el moment. M’imagino que tard o d’hora haurem de reobrir el tema, tampoc podem deixar de parlar-nos per això. Però encara no és el moment. Jo segueixo dolguda i incòmoda amb la situació i no crec que sigui bo remenar-ho si encara crema.

Em preocupa una mica trobar-me’l aquests dies, són festes majors i molt probablement coincidirem en algun lloc. No voldria fer partícep de la situació a terceres persones, tot i que a hores d’ara m’imagino que ja ho saben. No m’agrada com ha anat tot plegat, suposo que a mesura que passi el temps podré valorar més fredament la situació, i si realment n’he fet un gra massa, doncs intentar solventar-ho. Però de moment no és el cas, per ara agraeixo aquesta distància.

Perquè has de buscar tres peus al gat? Quan em vas dir que t’agradava em va sorprendre, no el fet que poguéssis sentir alguna cosa per mi, sinó el fet que m’ho diguéssis. És normal que la situació m’incomodi una mica, em conec i sé que no puc actuar de la mateixa manera amb tu, no et vull explicar segons quines coses ni puc comportar-me com sempre. De tot plegat, el que m’ha dolgut més és que t’hagis muntat la pel·lícula de que aquesta incomoditat ve derivada per un possible sentiment cap tu! Però què m’estas dient?! Em coneixes bé, fa cinc anys que estic amb la meva parella, saps que per mi ell és el més important, que és la meva vida i ens estem plantejant provar de viure junts. Tu mateix m’has dit moltíssimes vegades que se’m veu molt enamorada, i realment et confirmo que és així. Amb què em surts ara?! Ho sento, però no! No m’he plantejat MAI deixar a la meva parella i menys per tu. Sona molt brusc, però tu no entens subtileses. No m’agrades, no ets el meu tipus, m’agobies, deixa’m estar. T’ho he de dir més clar?!