Avui he arribat molt activa a treballar, fins i tot estava decidida a anar a correus a enviar 10 o 12 burofaxs que tinc pendents, cosa que has de fer tant bon punt arribes a la feina, quan la cua de correus no arriba a les escales i pregar a tots els Déus haguts i per haver per que et toqui la funcionària “simpàtica” i que no et fulmini amb la mirada només obrir la boca per dir: burofaxs, amb acús de rebuda i certificació… (ho dius amb la boca petita, evitant mirar-la als ulls i guardant una distància prudencial amb la persona de darrera el taulell, no es donés el cas que et saltés a la iugular (no sé si s’escriu així).

Això de correus es mereixeria un post apart, no entenc d’on treuen les treballadores aquella persimònia que les caracteritza. Ei, i que tan és que hi hagi una sola persona esperant com un centenar, elles no minvaran el ritme, potser no han après que l’ésser humà té la capacitat de treballar a diferents velocitats. N’hi ha una que em fa molta gràcia, bé la veritat és què em treu de polleguera, es passa la tarda mirant-se les ungles! No, però la senyora s’hi esforça eh, que se les mira i remira tot atenent al públic, això si, per enviar una trista carta certíficada t’hi pots tirar 20 minuts, més d’un dia he estat temptada de treure’m la llima del bolso i polir-les’hi jo!

Una altra cosa habitual és la ferum que desprèn la sala, obres la porta i penses: bé, decididament, he arribat. Tot i que ben pensat tampoc és d’extranyar tenint en compte la calor que hi fa (per mi que tot l’any tenen conectada la calefacció, possiblement la lentitud de les empleades ve derivat indirectament per això, la persimònia és una tàctica per no suar!) i per la gran multitud de gent que espera pacientment (i no tant pacientment) a ser atesos.

Tampoc acabo d’entendre perquè les treballadores (altrament dit dones de darrera el taulell) parlen a crits i vocalitzant extremadament quan un estranger no entèn el que els diu, que jo penso: aviam, és de fora, però no sord ni tonto. Però res, elles amb lo seu.

Ben mirat, veus i sents coses ben extranyes, xerres amb uns i altres, escoltes dissimuladament converses alienes, com que quan hi vas pots restar-hi tota la tarda tens temps per fer vida social i tot. Oh, jo estic segura que més d’una parella n’ha sortit. En fi, demà a la tarda ja tinc plans, algú s’hi apunta amb mi?

L’altre dia em van oferir un ascens a la feina. L’oferta implica un canvi de residència, ja que hauria d’anar a treballar a Barcelona, això no suposaria cap problema, perquè el meu xicot està allà i ja teniem intencions d’instal·lar-nos’hi en pic poguéssim.

Si ho accepto passaria a ser la responsable del departament de qualitat, ara sóc analista. Tindria 4 o 5 (potser més) persones al meu càrrec i la feina a desenvolupar seria molt més variada que el que faig actualment. La veritat és que em faria molta ilusió, sé que els inicis seríen complicats, que potser no m’adaptaria, o fins i tot podria ser que la feina m’anés gran, però estic orgullosa de que hagin pensat en mi.

Encara no tinc res decidit, tot depèn de l’oferta econòmica que em facin. Suposo que al llarg d’aquesta setmana sabré més coses, de moment només fantasiejo amb la idea d’un futur de color rosa.

Després d’un grapat de dies sense escriure us he de dir que he tornat. Perdoneu els que m’anaveu llegint de forma més o menys habitual, vaig haver de fer una pausa a la meva vida per tornar a començar amb ganes i una micona més animada.

L’estiu ha passat depressa, de fet ha estat un vist i no vist. Però n’estic contenta. L’inici va ser força estressant, estava desanimada i agobiada. Fins que vaig descobrir que de vegades, la solució per no parar boja tan sols és pitjar el fre durant uns instants. Aleshores el món s’atura al teu voltant, i tens temps…temps per pensar, per decidir, per respirar, per viure… Tots tenim un límit, és qüestió de no sobrepassar-lo.

Ara ja torno a anar de vòlit, és meitat setembre, les vacances s’han acabat. Torno a treballar 11 hores diàries, dormo poc, però de moment ho porto bé. Sé que aquest cop sabré parar a temps, quan el cansament em venci i no pugui més deixaré la feina de la tarda. Mentrestant ho compagino.

Gràcies a tots els que m’heu anat deixant comentaris de suport i també al meu tresor, qui sempre ha estat aqui.

Perdoneu la meva absència de tants dies, no ho vaig explicar, però he estat fora per feina. Fa poquet que he començat a treballar en una empresa nova i em van enviar a fer la formació a València. El meu xicot em va acompanyar i així vam aprofitar per fer una mica de turisme, cap dels dos haviem estat mai per terres valencianes i aquesta setmaneta ens l’hem pres com unes semi-vacancetes.

L’experiència va ser molt bona. Jo feia les meves 8 hores reglamentàries de feina i quan plegava ja tenia al meu xicot esperant-me amb el cotxe a la porta, em duia a l’hotel, una dutxeta ràpida i cap a visitar diferents racons de la ciutat. Vam anar a prendre una horxata al centre, ens vam deixar caure per la ciutat de les ciències, vam passejar per parcs i jardins, vam fer sopars romàntics i en definitiva vam riure i disfrutar molt.

I no res, a veure si poc a poc torno a agafar el ritme i em deixo caure més per aqui. Una abraçada a tots aquells que m’heu anat llegint

Aquests dies, com la majoria d’estudiants del planeta estic en època d’exàmens. Exactament en la meva última època d’exàmens (si tot va bé, es clar). El cas és que la setmana passada vaig fer l’exàmen d’una assignatura pendent de primer. De l’única assignatura pendent, ja sabeu, la meva creu, la que odies a mort i que no veus mai el moment de treure-te-la del damunt, la que persisteix innamobible marcant un insuficient al teu expedient acadèmic. No obstant,  aquesta vegada, inclús dies abans del dia X tenia el pressentiment que aquest cop era el bò. Que després de tres anys arrossegant aquest pes per fi me’l treuria del damunt, a la tercera havia de ser la vençuda no? Doncs bé, avui al mati m’he despertat tota sobresaltada!  Resulta que em sembla que no hi vaig posar el nom!!!! Com puc ser tant gafe??? No m’havia passat mai això! Ja veureu com ara estarà aprovat i al no tenir el nom, la profe no m’avaluarà i me’l farà repetir! Sóc burra!!!

Sembla extrany com el temps pot influenciar en l’estat d’ànim de les persones. Diuen que dies de fortes ventades i grans temporals es produeixen més assassinats que en altres èpoques. El mateix passa amb les nits de lluna plena. No sé quina mena de força sobrenatural cobreix el cel durant aquestes nits per provocar tals situacions. Jo no sé gaire sobre el tema, tampoc sé si hi ha cap argument científic que ho expliqui, però pensant-ho fredament fa por.

Abans d’ahir van apunyalar mortalment a un noi molt aprop de casa meva, no hi ha res que pugui justificar un acte tan brutal com aquest, i és molt fort que quan ens ho expliquen ja no ens sobti desmesuradament. No sé pas on arribarem, la gent es passeja amb ganivets de cuina a la bossa, i per una simple mirada te’l pots trobar encastat al cor.  Jo no sé si la nit de dissabte hi havia lluna plena, si feia vent o plovia, el que si que és cert, és que hi ha un pobre noi al que li han arrabassat el més preciat que tenia, el dret a la vida. Senyors, això no ens hauria de deixar indiferents.

M’encanta la pluja, l’olor dels carrers mullats, el so rítmic i constant de les gotes al caure sobre el sòl, l’atmòsfera melancòlica que envolta aquests dies, la vida pels arbres i plantes, l’ompliment dels pantans, el paliament de la sequera, la sensació de tranquilitat al poder-t’ho mirar des de la finestra amb una tassa fumejant a les mans, el romanticisme que  despren tot plegat.

No obstant, la cosa canvia quan t’ho mires des del carrer, l’olor dels carrers no et diu res, ni tant sols la notes degut a la concentració per intentar esquivar bassals d’aigua i saltar llacs que s’han format al llarg de mitja ciutat. Arribes a la feina xopa de mitja cama cap avall, això si, orgullosa d’haver sabut fer front a l’exèrcit de paraigues que durant tot el trajecte t’han intentat treure un ull.

L’atmosfera melancòlica i el romanticisme són miraculosament substituïts per la intranquilitat de saber si seguiràs viva  després de llençar-te contra els cotxes perquè algú, amb una mica de bona fe, et deixi creuar  el carrer sense, a poder ser, provocar una espècie de tsunami que et calarà fins al moll de l’òs. Els paraigues? Quin gran invent! I que bé que funcionen quan no plou! Els plegables són amb diferència els millors, queden molt decoratius dins el bolso i mentre els guardes penses amb orgull: que previsora que sóc! Després, a l’hora de la veritat, amb el primer copet d’aire les varilles se’n van a pendre pel sac, això sí, encara que només n’hagi resistit una  no el llencis, mai se sap quan et tornarà a fer servei.

Perdoneu per la meva absència de tants dies, he estat enfeinada i la veritat tampoc tenia res interessant per escriure. Les coses s’han anat posant a lloc. No sé que em va passar per estar tant irritable durant aquell període de temps, però poc a poc, i sobretot amb la paciència del meu xicot ho he anat afrontant i em sembla que estic millor.

Ja he acabat les classes, m’estic preparant pels exàmens, però m’ho prenc amb calma. Estudio als matins i a les tardes estic treballant en un despatx com administrativa per poder pagar les quatre despeses que tinc. Si tot va bé, aquest any acabo la carrera i al setembre-octubre vaig a viure amb el meu xicot. Estic molt ilusionada amb la idea, tot i que sé k la convivència és dura, però tinc moltes ganes de provar-ho.

En fi, moltes gràcies pels vostres comentaris als posts anteriors, sempre va bé saber que hi ha gent disposada a aconsellar i animar :p

Welcome to WordPress.com. This is your first post. Edit or delete it and start blogging!