Cada vegada és més difícil restar al teu costat, no sé que penses, que vols dels que t’envoltem. Actúes d’una manera que no reconec, i se que moltes coses de les que dius no les penses realment. Ja res és com abans, he passat de ser la teva amiga, protectora, confident, companya de jocs a ser el blanc perfecte pels teus crits, ira i frustració…

Tot plegat em fa mal. Ets una part de mi, i sento que t’estas perdent. Cada gest de menyspreu, cada paraula enverinada que em llences se’m clava molt endins fent que la ferida no pugui deixar de sagnar. No entenc d’on has tret tant de rancor, ja no se com tractar-te, se que faci el que faci no estarà bé, per tu mai ho està. Tot això m’anul·la i fa que estigui incòmoda amb tu. No vull que sigui així, t’estimo, però estic tensa i intranquila quan ets aprop. Estic trista i angoixada, no se què fer, ni com reaccionar ni com parlar-te. Només se que et trobo a faltar…

Un altre vespre que t’he de dir adéu… un altre dia que he de veure com t’allunyes de mi. L’últim record teu és el d’un bes ràpid i calent instants abans que agaféssis el tren. Una última mirada, l’escalfor d’un t’estimo entrellegit dels teus llavis i la tristesa de tornar a estar sola. Una altra setmana sabent que seguim junts a pesar de la distància, desitjant que arribi la nit perquè en els meus somnis tornis a mi, sentint la teva olor entre els meus llençols i intentant allargar-la fins que puguis tornar a impregnar-los. Només tres setmanes, tres setmanes per tornar-te a tenir entre els meus braços i no tornar-me a separar de tu. T’enyoro…

Ja és dijous, d’aqui no res serà dissabte i si us sóc sincera això em produeix una certa angoixa. Us explicaré el perquè:

El meu xicot i jo portem prop de 5 anys junts, em passat per moltes coses, algunes força complicades, però sempre ho hem superat i realment estem molt units. Ens estimem molt, i perdem el cul l’un per l’altre, sempre ho hem fet.. per raons d’estudis ell està fora i només ens veiem els caps de setmana, és un procés temporal perquè jo aquest any acabo la carrera i tenim la intenció de traslladar-nos allà. Bé, porto un temps (ja ho vaig comentar al post anterior) que estic desanimada, si ho penso fredament, veig que no tinc motius, però és quelcom que no puc controlar. És com una cosa molt interna, com una ombra que sempre està allà i va creixent. Ell ho nota, les poques estones que estem junts estic susceptible, m’enfado per coses que abans em feien riure, estic desmotivada, etc. Intento canviar-ho, de vegades em surt i aconsegueixo passar estones bones, però el cap de setmana passat va ser desastrós.

Estava amb un estat d’ànim molt variable, crec que vaig passar per tots els extrems, desde les rialles, fins als plors, passant pel mal humor i borderisme fins el passotisme més absolut. Ell pobret no entenia res (no el culpo, jo tampoc ho entenc), em va preguntar vàries vegades que em passava i això encara m’angoixava més. No sabia ni tan sols què dir-li i tinc molta por. Por que se’n cansi, que la relació es refredi, que tot això acabi sobrepassant els límits. Em fa por que aquest cap de setmana sigui igual o pitjor que l’anterior. Ell no m’ha dit res de deixar-ho, només em diu que m’estima i coses d’aquestes, però jo tinc com una pressió al pit, com una alerta..

Aquest és el meu primer post. Encara no sé massa bé com funciona la pàgina i tampoc si això del bloc tindrà continuitat en mi. Ara per ara necessitava escriure en algún lloc totes les coses que em passen pel cap i les petites vivències diàries. Últimament estic una mica decaiguda, el motiu no el sé, no tinc cap malaltia aparent, les coses més o menys em van bé, tinc forces amics, però sovint em sento sola. Reconec que de vegades sóc jo mateixa qui busca aquesta soledat, però altres moments simplement em sento “desemparada”.

Crec que tot això pot tenir conseqüències, i una cosa que em doldria molt és allunyar-me de la meva parella. Ell comença a notar coses rares, de vegades no sap com tractar-me. Ell n’està molt de mi (pot sonar prepotent, i no m’agradaria que tinguessiu aquesta imatge de mi, però ho noto així. Jo també n’estic molt d’ell), sovint només intenta fer-me riure i jo reacciono malament, ensec em giro i em poso de mal humor. Bé, mal humor tampoc és la paraula, simplement tinc ganes de plorar i estic trista. Ell em pregunta que què em passa i la meva resposta sempre és la mateixa: res (i un minisomriure forçat). No sé què li he de dir, perquè realment no sé que tinc.