L’altre dia vaig rebre un mail que hem va fer molta gràcia. Us el transcric tal qual i en castellà per no alterar el sentit del text

Las mujeres somos víctimas de un complot urdido por mentes perversas que se
reúnen en un lugar secreto y deciden lo que ellos llaman ‘tendencias de moda’. ¿Quiénes son? ¿Cómo lo hacen?
Yo me imagino que llega Paco Rabanne y dice:
- ‘Veo, veo que este año se va a llevar el azul petróleo’.
Y saltan a dúo Victorio y Lucchino:
- ‘Eso, eso. Y los jerséis sin mangas, pero de cuello alto, ¡y que se
jodan!’.
¡Y date por jodida! Porque la moda no es una industria. ¡Es una secta
dirigida por maricones!
Y de esos seres que nos odian ¿qué podemos esperar?… Si nos hacen ir con estos pantalones que se abrochan en la rabadilla y nos hacen creer que vamos bien (Creo que lo hacen para que luzcamos esos ridículos tangas que tanto molestan). O con esos otros pantalones de pata larga que van limpiando las aceras.
¿Ustedes saben lo que son las fashion victims? Son las mujeres que han
caído en sus redes y ya no pueden escapar. Esas que cuando se acercan a un
escaparate, oyen voces en su cabeza: ‘El poder de la moda te obliga’, ‘el
poder de Dior te gobierna’.
Realmente, yo me dí cuenta del poder que tiene esta secta cuando intenté
comprarme un vestido rojo. Parece fácil, ¿verdad? Un vestido rojo. Pues no.
¡Porque las tiendas están en el ajo! Son las representantes de Dior en la
tierra. Y, claro, llego yo, y le digo a la dependienta:
- Buscaba un vestido rojo.
Y me suelta:
- ¿Rojo? Este año no viene nada en rojo. Este año viene el azul petróleo.
- ¿Y eso rojo de ahí?
- Eso es la funda del extintor, pero si quieres te la saco.
¡Así es como empiezan las sectas: anulando tu voluntad! Porque, de repente,
me veo diciendo:
- Vale, sácame uno azul petróleo de la 38.
Y, en ese momento, la dependienta me mira como se mira un Fiat Panda desde un todoterreno:
- ¿La 38? Tú estarás entre la 40 y la 42.
Claro, yo la miré a ella como diciendo: ‘Y tu estarás entre gilipollas y
tonta del culo’
Pero le dije:
- Perdona, yo soy una 38.
- No, si ya. Pero es que este año viene la 38 ceñida, ¿sabes?
Y es que ese es el segundo paso de la estrategia de la secta. Disminuir tu
autoestima para poder dominarte mejor. Ahí, yo dije:
- Con esto no me pillan. ¡Yo me pruebo la 38 aunque me la tenga que meter a
rosca!
Y, claro, te miras al espejo y ves lo que ves. Una morcilla. Una morcilla
azul petróleo.
Y digo yo: si en todo el mundo un metro es un metro y un kilo es un kilo,
¿por que la talla 38 no es siempre la talla 38? Tú vas al Carrefour y la
talla 38 se la puede poner King África y, sin embargo, te vas a Versace y
la 38 no se la pone ni Melody.
Total, que hice lo que hacemos todas: llevármelo. Si, porque pensé lo que
pensamos todas: ‘Así me obligo a adelgazar’. ‘Me obligo a adelgazar.’
¿Seremos idiotas? A las dos semanas te estás obligando a regalárselo a tu
sobrina. ¡Es como comprarte unos zapatos del 34 para obligarte a que te
encoja el pie!
Pero es que ese es otro de los síntomas de que estás entrando en la secta:
someterte voluntariamente al sufrimiento físico. Aunque, a veces, cuando
todavía no estás abducida del todo, consigues tener un momento de lucidez y
decir: ‘No, no me lo llevo’. Y, entonces, esa enviada del mal que es la
dependienta te dice la frase definitiva:
- Llévatelo, no seas boba, ¡que lo puedes devolver!
¡Y lo compramos! Como lo puedes devolver… Eso es como comerte un trozo de moqueta: ¡como lo puedes devolver!
Así que volví a casa con mi vestido azul petróleo de la 38. Me lo pongo y
le pregunto a mi marido:
- ¿Como me queda?
- Pequeño.
- ¿Si? ¿Me marca mucho?
- Te va a hacer llagas.
Ahí me dije: ‘Tere, modérate. Esta es otra prueba. La secta de la moda
quiere que rompas lazos con tu entorno’. ‘¡No, no van a poder conmigo!’. Me
lancé a la calle y no paré hasta que encontré el único vestido rojo que
quedaba en toda la ciudad.
Cuando lo vi, dije: ‘¡Me lo compro! ¡Que le den a Paco Rabanne. Y que
Victorio le dé a Lucchino!’
¡Ja! Y salí de la tienda triunfante, con mi vestido rojo. Pero la alegría
me duró dos escaparates. Es algo que nos pasa a todas las mujeres.
De repente, se te viene el mundo encima: ‘Coño, ¿y qué hago yo con un
vestido rojo, si este año lo que se lleva es el azul petróleo?’
Oye, que no pude pegar ojo en toda la noche. Tuve unas pesadillas…
Estaba yo en una misa negra, atada de pies y manos, y los grandes gurús de
la moda, rodeándome como en Poltergeist: ‘Tereee. Veeen hacia el
glamouuuuur.’
Total, que me desperté, empapada en sudor y dije: ‘¡Vale, esta bien! ¡Me
rindo!’ Me unté entera con vaselina para que me entrara el traje, y me
presenté en la boda de mi amiga Jessi, vestida de azul petróleo. Cuando
llegué a la iglesia me encontré con que íbamos todas iguales…
Allí había más azul petróleo que en una playa del golfo Pérsico. Ahí te das
cuenta de que te han captado, has entrado en la secta, y a partir de ese
momento honrarás a Victorio y a Lucchino, no nombrarás a Chanel en vano y
amarás a Dior sobre todas las cosas.
PD.¿Alguién me puede explicar que coño es el color ‘azul petróleo’?? Tarde
siglos en comprender que las cosas pueden ser de color buganvilla, no me
jodais ahora con el petróleo, por favor!! El petróleo es negro como los
cojones de un grillo!! (y perdón por la expresión…)

L’home més savi que he conegut mai, Fermín Romero de Torres, m’havia explicat en una ocasió que no hi havia en la vida cap experiència comparable a la primera vegada que un despulla una dona. Savi com era, no m’havia enganyat pas, però tampoc no m’havia dit tota la veritat. No m’havia dit res d’aquell estrany estremiment de mans que feia que cada botó, cada cremallera, es convertís en una feina de titans. Res no m’havia dit, tampoc, d’aquell encís de pell pàl·lida i tremolosa, d’aquell primer frec de llavis ni d’aquell miratge que semblava que cremava a cada porus de la pell. No me’n va explicar res, perquè sabia que el miracle només passava un cop i que, quan s’esdevenia, parlava un llenguatge de secrets que, a penes es desvelaven, fugien per sempre.

L’Ombra del Vent – Carlos Ruiz Zafón

Aquests dies, com la majoria d’estudiants del planeta estic en època d’exàmens. Exactament en la meva última època d’exàmens (si tot va bé, es clar). El cas és que la setmana passada vaig fer l’exàmen d’una assignatura pendent de primer. De l’única assignatura pendent, ja sabeu, la meva creu, la que odies a mort i que no veus mai el moment de treure-te-la del damunt, la que persisteix innamobible marcant un insuficient al teu expedient acadèmic. No obstant,  aquesta vegada, inclús dies abans del dia X tenia el pressentiment que aquest cop era el bò. Que després de tres anys arrossegant aquest pes per fi me’l treuria del damunt, a la tercera havia de ser la vençuda no? Doncs bé, avui al mati m’he despertat tota sobresaltada!  Resulta que em sembla que no hi vaig posar el nom!!!! Com puc ser tant gafe??? No m’havia passat mai això! Ja veureu com ara estarà aprovat i al no tenir el nom, la profe no m’avaluarà i me’l farà repetir! Sóc burra!!!

Un altre vespre que t’he de dir adéu… un altre dia que he de veure com t’allunyes de mi. L’últim record teu és el d’un bes ràpid i calent instants abans que agaféssis el tren. Una última mirada, l’escalfor d’un t’estimo entrellegit dels teus llavis i la tristesa de tornar a estar sola. Una altra setmana sabent que seguim junts a pesar de la distància, desitjant que arribi la nit perquè en els meus somnis tornis a mi, sentint la teva olor entre els meus llençols i intentant allargar-la fins que puguis tornar a impregnar-los. Només tres setmanes, tres setmanes per tornar-te a tenir entre els meus braços i no tornar-me a separar de tu. T’enyoro…

Sembla extrany com el temps pot influenciar en l’estat d’ànim de les persones. Diuen que dies de fortes ventades i grans temporals es produeixen més assassinats que en altres èpoques. El mateix passa amb les nits de lluna plena. No sé quina mena de força sobrenatural cobreix el cel durant aquestes nits per provocar tals situacions. Jo no sé gaire sobre el tema, tampoc sé si hi ha cap argument científic que ho expliqui, però pensant-ho fredament fa por.

Abans d’ahir van apunyalar mortalment a un noi molt aprop de casa meva, no hi ha res que pugui justificar un acte tan brutal com aquest, i és molt fort que quan ens ho expliquen ja no ens sobti desmesuradament. No sé pas on arribarem, la gent es passeja amb ganivets de cuina a la bossa, i per una simple mirada te’l pots trobar encastat al cor.  Jo no sé si la nit de dissabte hi havia lluna plena, si feia vent o plovia, el que si que és cert, és que hi ha un pobre noi al que li han arrabassat el més preciat que tenia, el dret a la vida. Senyors, això no ens hauria de deixar indiferents.

Recordo amb una certa enyorança molts moments de la meva infantesa. Berenars al balcó de casa mentre amb la meva germana jugàvem a ser els bobobobs, llargues estones al cuarto de jugar mirant contes, pintant o dibuixant, també ens disfressàvem, jugàvem amb la plastilina i ocasionalment amb fang, amb el que intentàvem fer gerros, cendrers o objectes varis, que sovint eren nyaps, però que els pares exposaven tots orgullosos a l’estanteria del menjador.

També recordo estones a casa les veïnes, jugàvem a papes i mames o a professores. O caps de setmana que convencíem a la iaia que ens portés al parc amb les bicicletes, els cotxets, les nines, les pilotes, les pales, les galledes, les regadores, els patins, i mil trastets més.

Després les vacances al poble! Ens ajuntàvem la canalla i jugàvem al pillapilla, a pi, a l’un dos tres pica-paret, saltàvem a corda i baixàvem el carrer major amb monopatí, anàvem a explorar els alrededors del castell, feiem rams de flors i els dúiem a la iaia k els posava a la taula del menjador, anàvem a la piscina i a prendre el cafè a casa els veïns, també anàvem al sindicat a comprar pipes i ens les menjàvem mentre el poble feia la migdiada.

Llavors no teníem mòbils, ni play stations, ni wii’s, ni internet. De tot això ha passat poc menys de 25 anys, i ara em sembla que era una altra vida. Però sincerament, no sento que m’hagi perdut res.

M’encanta la pluja, l’olor dels carrers mullats, el so rítmic i constant de les gotes al caure sobre el sòl, l’atmòsfera melancòlica que envolta aquests dies, la vida pels arbres i plantes, l’ompliment dels pantans, el paliament de la sequera, la sensació de tranquilitat al poder-t’ho mirar des de la finestra amb una tassa fumejant a les mans, el romanticisme que  despren tot plegat.

No obstant, la cosa canvia quan t’ho mires des del carrer, l’olor dels carrers no et diu res, ni tant sols la notes degut a la concentració per intentar esquivar bassals d’aigua i saltar llacs que s’han format al llarg de mitja ciutat. Arribes a la feina xopa de mitja cama cap avall, això si, orgullosa d’haver sabut fer front a l’exèrcit de paraigues que durant tot el trajecte t’han intentat treure un ull.

L’atmosfera melancòlica i el romanticisme són miraculosament substituïts per la intranquilitat de saber si seguiràs viva  després de llençar-te contra els cotxes perquè algú, amb una mica de bona fe, et deixi creuar  el carrer sense, a poder ser, provocar una espècie de tsunami que et calarà fins al moll de l’òs. Els paraigues? Quin gran invent! I que bé que funcionen quan no plou! Els plegables són amb diferència els millors, queden molt decoratius dins el bolso i mentre els guardes penses amb orgull: que previsora que sóc! Després, a l’hora de la veritat, amb el primer copet d’aire les varilles se’n van a pendre pel sac, això sí, encara que només n’hagi resistit una  no el llencis, mai se sap quan et tornarà a fer servei.

Perdoneu per la meva absència de tants dies, he estat enfeinada i la veritat tampoc tenia res interessant per escriure. Les coses s’han anat posant a lloc. No sé que em va passar per estar tant irritable durant aquell període de temps, però poc a poc, i sobretot amb la paciència del meu xicot ho he anat afrontant i em sembla que estic millor.

Ja he acabat les classes, m’estic preparant pels exàmens, però m’ho prenc amb calma. Estudio als matins i a les tardes estic treballant en un despatx com administrativa per poder pagar les quatre despeses que tinc. Si tot va bé, aquest any acabo la carrera i al setembre-octubre vaig a viure amb el meu xicot. Estic molt ilusionada amb la idea, tot i que sé k la convivència és dura, però tinc moltes ganes de provar-ho.

En fi, moltes gràcies pels vostres comentaris als posts anteriors, sempre va bé saber que hi ha gent disposada a aconsellar i animar :p

Ja és dijous, d’aqui no res serà dissabte i si us sóc sincera això em produeix una certa angoixa. Us explicaré el perquè:

El meu xicot i jo portem prop de 5 anys junts, em passat per moltes coses, algunes força complicades, però sempre ho hem superat i realment estem molt units. Ens estimem molt, i perdem el cul l’un per l’altre, sempre ho hem fet.. per raons d’estudis ell està fora i només ens veiem els caps de setmana, és un procés temporal perquè jo aquest any acabo la carrera i tenim la intenció de traslladar-nos allà. Bé, porto un temps (ja ho vaig comentar al post anterior) que estic desanimada, si ho penso fredament, veig que no tinc motius, però és quelcom que no puc controlar. És com una cosa molt interna, com una ombra que sempre està allà i va creixent. Ell ho nota, les poques estones que estem junts estic susceptible, m’enfado per coses que abans em feien riure, estic desmotivada, etc. Intento canviar-ho, de vegades em surt i aconsegueixo passar estones bones, però el cap de setmana passat va ser desastrós.

Estava amb un estat d’ànim molt variable, crec que vaig passar per tots els extrems, desde les rialles, fins als plors, passant pel mal humor i borderisme fins el passotisme més absolut. Ell pobret no entenia res (no el culpo, jo tampoc ho entenc), em va preguntar vàries vegades que em passava i això encara m’angoixava més. No sabia ni tan sols què dir-li i tinc molta por. Por que se’n cansi, que la relació es refredi, que tot això acabi sobrepassant els límits. Em fa por que aquest cap de setmana sigui igual o pitjor que l’anterior. Ell no m’ha dit res de deixar-ho, només em diu que m’estima i coses d’aquestes, però jo tinc com una pressió al pit, com una alerta..

Aquest és el meu primer post. Encara no sé massa bé com funciona la pàgina i tampoc si això del bloc tindrà continuitat en mi. Ara per ara necessitava escriure en algún lloc totes les coses que em passen pel cap i les petites vivències diàries. Últimament estic una mica decaiguda, el motiu no el sé, no tinc cap malaltia aparent, les coses més o menys em van bé, tinc forces amics, però sovint em sento sola. Reconec que de vegades sóc jo mateixa qui busca aquesta soledat, però altres moments simplement em sento “desemparada”.

Crec que tot això pot tenir conseqüències, i una cosa que em doldria molt és allunyar-me de la meva parella. Ell comença a notar coses rares, de vegades no sap com tractar-me. Ell n’està molt de mi (pot sonar prepotent, i no m’agradaria que tinguessiu aquesta imatge de mi, però ho noto així. Jo també n’estic molt d’ell), sovint només intenta fer-me riure i jo reacciono malament, ensec em giro i em poso de mal humor. Bé, mal humor tampoc és la paraula, simplement tinc ganes de plorar i estic trista. Ell em pregunta que què em passa i la meva resposta sempre és la mateixa: res (i un minisomriure forçat). No sé què li he de dir, perquè realment no sé que tinc.