Avui és un dia passat per aigua

M’encanta la pluja, l’olor dels carrers mullats, el so rítmic i constant de les gotes al caure sobre el sòl, l’atmòsfera melancòlica que envolta aquests dies, la vida pels arbres i plantes, l’ompliment dels pantans, el paliament de la sequera, la sensació de tranquilitat al poder-t’ho mirar des de la finestra amb una tassa fumejant a les mans, el romanticisme que  despren tot plegat.

No obstant, la cosa canvia quan t’ho mires des del carrer, l’olor dels carrers no et diu res, ni tant sols la notes degut a la concentració per intentar esquivar bassals d’aigua i saltar llacs que s’han format al llarg de mitja ciutat. Arribes a la feina xopa de mitja cama cap avall, això si, orgullosa d’haver sabut fer front a l’exèrcit de paraigues que durant tot el trajecte t’han intentat treure un ull.

L’atmosfera melancòlica i el romanticisme són miraculosament substituïts per la intranquilitat de saber si seguiràs viva  després de llençar-te contra els cotxes perquè algú, amb una mica de bona fe, et deixi creuar  el carrer sense, a poder ser, provocar una espècie de tsunami que et calarà fins al moll de l’òs. Els paraigues? Quin gran invent! I que bé que funcionen quan no plou! Els plegables són amb diferència els millors, queden molt decoratius dins el bolso i mentre els guardes penses amb orgull: que previsora que sóc! Després, a l’hora de la veritat, amb el primer copet d’aire les varilles se’n van a pendre pel sac, això sí, encara que només n’hagi resistit una  no el llencis, mai se sap quan et tornarà a fer servei.